Tag Archive | "orillo verde"

Adéu a Paco Llobet, llegendari anotador sabadellenc, per Quim Domènech


 

Llobet, màxim anotador de la Lliga Nacional l'any 1961 amb només 21 anys

El passat dijous dia 14 de maig, a la ciutat de Benidorm on residia actualment, ens va deixar en Francisco Llobet Serra nascut el 5 de desembre de 1940  a Sabadell, després d’una llarga enfermetat. En Paco Llobet va ser un dels millors jugadors de bàsquet del mític equip sabadellenc de l’Orillo Verde , a més de ser el primer jugador internacional de bàsquet de la cocapital vallesana.

Va començar a jugar a bàsquet al Col·legí Sardá i Salvany encara que  també li  agradava el fútbol però es va decidir al final pel bàsquet. En els partits del Torneig escolar va començar a evidenciar el bon jugador que seria més endavant. De l’escola va passar al infantil del Carol Sabadell nom de l’equip que mes tard passaria ser l’Orillo-Verde  la temporada 1956-57.

En l’equip infantil en la temporada 1955-56 queda sots-campió de Catalunya. En la següent temporada 1956-57, passa a jugar amb el juvenil l’equip ja tenia el nom d’Orillo-Verde i queda Campió de Catalunya en guanyar al Joventut de Badalona per 53-39. Destacar que  en un partit contra l’Uralita de Cerdanyola va guanyar l’equip sabadellenc per un resultat d’escàndol  174-7  (record estatal !!) en aquell temps, partit en el que en Paco Llobet va fer 55 punts. També va participar amb l’equip juvenil en el Campionat d’Espanya i on van obtenir un meritori quart lloc.

Temporada 1957-58, per segon any consecutiu, amb el juvenil queda campió de Catalunya i es desplaça a Saragossa a disputar el Campionat d’Espanya, on van millorar la classificació de la temporada anterior quedant en un molt bon tercer lloc. Temporada 1958-59 amb només 18 any s’incorpora al primer equip de l’Orillo-Verde. L’equip queda en un quart lloc a la III Lliga Nacional. La Lliga de la “prima” del President del Barça Llaudet a l’Orillo Verde per vèncer al Real Madrid i donar-li la lliga als blaugranes.

En acció davant el Joventut amb qui jugaria la temporada 61-62

Temporada 1959-60 cada vegada te més protagonisme en l’equip, amb una plantilla de jugadors molt qualificats com en Soro, Bècquer, Montoto i Gumbau a més de dos jugadors porto-riquenys Díjols i Victor Félix, una bona plantilla que queda en un  tercer lloc en la IV Lliga Nacional.La temporada 1960-61 és la de la seva explosió total, queda amb solament 21 anys màxim encistellador de la V Lliga Nacional amb 450 punts i una mitjana  de 20,45  per partit, competint amb jugadors de la talla d’Emiliano (R.Madrid) els germans Martinez ( Barcelona), Brunet ( Joventut ), etc. Debuta com a internacional el 18-3-61 a Barcelona en un Espanya-Bèlgica i després dos partits mes, un contra Argentina i Bèlgica altre cop. En aquesta temporada per emmarcar a la vida esportiva de Llobet també va ser campió del II Trofeo Samaranch, amb una final contra el Joventut de Badalona pel resultat de 55-54 amb l’Orillo Verde.

La temporada 1961-62 es la de la desaparició del Club Orillo Verde  juntament amb el Barcelona. Fitxa pel Joventut de Badalona junt amb l’entrenador també del Orillo Joaquim Broto quedant altre cop sots-campió de la VI Lliga Nacional que seria la última que disputaria ja que va plegar després d’estar seleccionat per anar a disputar el Campionat d’Europa de Belgrad, però no es va poder desplaçar perquè no li van donar el permís militar. Això li va produir un gran disgust a més després de veure que a un jugador del Real Madrid si que li van concedir.

A partir d’aquí per qüestions professionals es va desplaçar a Madrid on va estar dos anys. Va provar a tornar a jugar amb el Canoe però només va jugar tres o quatre partits retirant-se amb només 23 anys quant tenia tot un món per endavant i un talent ofensiu inqüestionable.

El 30-6-1968  la Federació Española li va lliurar la placa de Bronze per la seva internacionalitat.

Els teus amics de l’Orillo sempre et recordarem. Descansa en pau.

Quim Domènech

Posted in Destacado, Jugadores/as, PersonajesComentarios desactivados

De Llobet a Junyent. Història dels internacionals sabadellencs


 

En una nova entrega de la història del bàsquet de la ciutat de Sabadell, Quim Domènech ens apropa als diferents internacionals nascuts a aquesta ciutat que han arribat a vestir la samarreta de la selecció espanyola absoluta, sense oblidar aquells que en van prendre part a les categories inferiors. Des del legendari Paco Llobet, màxim encistellador de la Lliga Nacional l’any 1.961 i retirat amb tan sols 22 anys tot i la seva qualitat, fins a Oriol Junyent, un jugador de classe que encara dona lliçons a les pistes de la Lliga Endesa.

Era un 18 de març de 1961, ara fa cinquanta dos anys quan Francisco (Paco) Llobet jugador de l’equip sabadellenc del Orillo Verde (any de la seva desaparició), va disputar el primer partit com a internacional amb l’equip absolut d’Espanya, va ser un partit amistós contra la selecció de Bèlgica. Era el primer jugador sabadellenc en arribar a ser internacional.

Oriol Junyent i Paco Llobet en una foto per la història: els dos únics internacionals absoluts sabadellencs

Paco Llobet nascut a Sabadell el 5 de desembre de 1940 s’incorpora  la temporada 1955-56 a l’equip infantil del Carol Sabadell, quedant subcampió de Catalunya. La temporada 1956-57 passa al juvenil -llavors ja era Orillo Verde-, quedant campió de Catalunya al guanyar a la final al Joventut de Badalona per 54-46, i en quarta posició al Campionat d’Espanya. Per cert que l’equip va obtenir un record d’anotació contra l’equip de l’ Uralita de Cerdanyola al que varen guanyar per un tanteig de 174-7, Paco Llobet va anotar 55 punts. Temporada 1957-58, per segona temporada consecutiva Campió de Catalunya juvenil i tercera posició al Campionat d’Espanya. I ja la temporada 1958-59 passa al primer equip a disputar la III Lliga Nacional juntament amb els Gumbau, Soro, Béquer… quedant en un meritori quart lloc. A la temporada 1959-60 tercer lloc a la IV Lliga i la temporada 1960-61, la de la seva consagració, queda sots campió de la V Lliga Nacional, és el màxim encistellador de la competició amb 450 punts (20,45) de mitjana per partit per davant de totes les figures consagrades del Madrid, Barcelona i Joventut .

Aquesta gran temporada li va suposar ser cridat per anar amb la selecció espanyola a disputar un partit contra la selecció de Bèlgica, que es va jugar a Barcelona i es va guanyar per  56-46. El segon partit també va ser contra la selecció belga a Madrid que també es va guanyar per  63-56. I el tercer i últim partit que va disputar com internacional va ser contra Argentina  partit disputat a Barcelona i que es va guanyar amb el resultat de  74-62, el 30 de maig del any 1962. Aquests varen ser uns partits amistosos dels preseleccionats pel Campionat Europeu de Belgrad. Però Paco Llobet estava fent la mili i no li van donar permís per desplaçar-se amb la selecció el que li va produir un gran disgust i a més sabent que un altre jugador de Madrid sí que li havien concedit. “Per mi anar a un Campionat d’Europa era el millor  que em podia passar, per tant la decepció va ser molt profunda tant, que vaig perdre la il·lusió i vaig decidir retirar-me”.

Decisió poc meditada pròpia d’ un jove de 22 anys que tenia en aquell moment, amb un gran futur per davant. “Al cap d’un temps em vaig empenedir perquè vaig pensar que podia haver progressat, però la decepció va reduir la meva moral a cero”.

Va ser la Lliga 1961-62 amb el Joventut de Badalona la darrera lliga que va jugar quedant sots campió per darrere del Reial Madrid per segon any consecutiu. Per qüestions laborals es va haver de desplaçar a Madrid durant dos anys, semblava que podia tornar…  “L’equip del Canoe em va demanar de fitxar per ells, però tan sols vaig jugar quatre partits. La decisió de deixar el bàsquet era definitiva.”

La mili havia tallat d’arrel una altra promesa per l’esport, com tantes n’hi van haver en aquells llunyans dies.

Aquesta és, a grans trets, la història del primer internacional de bàsquet sabadellenc. El segon i últim (de moment) jugador en arribar a ser internacional absolut és Oriol Junyent, jugador de la Lliga Endesa amb l’equip del Blusens Monbus Obradoiro que acaba de celebrar 400 partits a la màxima categoria. Nascut a Sabadell el dia 1 de juliol de 1976 va començar a jugar al Club Natació Sabadell, encara recordo el seu ingrés al Club, va ser amb motiu d’un campus del Caixa Sabadell i va venir amb la seva germana que també va jugar. Ell tenia al principi un problema de descoordinació que el metge del Club, en Gutiérrez actual metge de la selecció espanyola de handbol, li va solucionar. Era en el seu temps una de les millor promeses  de les categories inferiors, el que li va servir per integrar-se a l’estructura del FC. Barcelona en la temporada 1990-91. La temporada 1993-94 és internacional Medalla de Bronze al Mundial Júnior d’Atenes 95 juntament amb altres cracks de la seva generació com Rodrigo De La Fuente o Carlos Jiménez. El seu nombre d’internacionalitats a categories inferiors va ser de 41 (22 amb la selecció sots 23 i 19 amb la júnior). Amb el primer equip del FC Barcelona va guanyar tres Lligues, va ser campió de la Copa Korac  i sots campió de l’Eurolliga.

Als 21 anys va debutar amb la selecció espanyola el 21 de novembre de 1997 en un partit contra Anglaterra per preparar l’Europeu de França ´99 i en el que va anotar 12 punts. Ha estat 19 vegades internacional absolut, destacant la seva presència al Mundial d’Indianàpolis del 2002 en el que Espanya va assolir la cinquena plaça destacant la seva victòria sobre els Estats Units.

Junyent porta 17 temporades jugant a la ACB i la seva trajectòria ha estat, Barcelona, Granada, Lucentum, Estudiantes, Valladolid i ara amb el Blusens Monbus equip en el que és capità i un dels referents de l’afició galega. A mes ha estat a la LEB OR, amb el Fuenlabrada, Huelva, Cai Zaragoza i Obradoiro. Els millors números els va aconseguir amb el Granada , amb dobles dígits en punts i rebots, 9 premis com a millor jugador de la jornada i 4 com a millor jugador del mes. Destacar a més que va tenir una greu lesió en el genoll esquerre de la que va ser intervingut la temporada passada.

Ens podríem allargar molt més en detallar la trajectòria de l’Oriol però crec que  els afeccionats ja la coneixen prou bé.

Recordar que dos jugadors sabadellencs s’han quedat a les portes de la internacionalitat absoluta van ser Julià i Quique Moraga que van jugar a la selecció Catalana -i amb la selecció sots 22 i Promeses en el cas del darrer-. També tenim a Cesc Cabeza i Marc Sobrepera que han estat internacionals en categoria júnior (medalla d’or ambdós, el primer al Mundial del 99 a Lisboa amb els Gasol, Navarro i companyia, i el segon de l’Europeu de Saragossa del 2.004 amb Sergio Rodríguez i Suárez com a grans protagonistes). Els darrers internacionals sabadellencs a categories inferiors han estat els germans Moix, amb l’Ignasi (medalla de bronze a l’Europeu U16 del 2.011) i el Xavi (quart classificat al Mundial U17 del 2.012), com a integrants d’una llarga tradició que va estrenar Paco Llobet ja fa més de 50 anys.

Q. Domènech

Posted in Jugadores/asComentarios desactivados

Opinió: Dels 85 anys de bàsquet al derbi sabadellenc, per Quim Domènech


 

És, com sempre, un honor que el Quim Domènech, cronista i historiador per excel·lència del bàsquet de la ciutat de Sabadell, ens regali un dels seus articles que, com sempre, tenen una mirada posada en la trajectòria vital del nostre esport i que es pot extrapol·lar a altres poblacions amb problemes i dinàmiques molt similars. En aquesta ocasió la pregunta és clara. Pot Sabadell convertir-se en la millor ciutat de bàsquet de Catalunya?

Ramírez y López, referents de Sabadell Bàsquet Natació-E.Pia i Sant Nicolau respectivament

L’any passat es varen complir 85 anys des que es va jugar el primer partit de bàsquet a Sabadell (1927-2012 ). Són molts anys de bàsquet amb molts encerts i desencerts -més dels segons que dels primers- i continuem després de tants anys pel mateix camí sense que sapiguem rectificar els errors comesos.

Després del derbi viscut el dia 27 de gener, amb un gran ambient de bàsquet que feia temps que no gaudíem, em vaig donar compte del fàcil que seria pel bàsquet sabadellenc si tothom es deixés d’egos i únicament penséssin en el millor pel bàsquet de la nostra ciutat i tots anéssim a la una. Podríem aprofitar aquests moments tan bons que estem passant perf er de Sabadell la millor ciutat de basquetbol de Catalunya. Sé que direu que s’ha provat molts cops d’unir els clubs i que no ha estat possible. És veritat però potser ha arribat el moment, mai és tard i crec que ara es un moment òptim per intentar-ho.

Mirant el global dels equips que tenim i sense ser massa optimista podríem tenir un equip sènior a LEB, un sènior femení a les primeres categories i tots els equips de base a Preferent. Crec que això és possible. Hem de confiar en nosaltres i en tots els Clubs de Sabadell per portar-ho a terme i no en espònsors (que ja sabem com acaba) i crear una massa de socis, afeccionats i institucions que donin suport al nou Club de bàsquet de la ciutat.

No podem tornar al que va ser l’Orillo-Verde ( 1956-1961 ) que va marcarel bàsquet sabadellenc, sots campió de la Lliga Nacional i que precisament l’any que va desaparèixer tenia en el equip sènior cinc jugadors sabadellencs. L’empresa que finançava l’equip va anar malament i es va acabar el bàsquet. Després va venir Lindcolor (1972-1974) un espònsor que va tenir el CN Sabadell, que va estar a punt de pujar a Primera Nacional però que va durar dos anys i també va plegar. Caixa Sabadell (1984-1988) un altre espònsor del CN Sabadell que tenia un contracte de dotze anys, però que únicament en va durar quatre (Les causes son bastant conegudes i s’expliquen en el llibre 75 anys de bàsquet de Sabadell). Una pena perquè era una gran ocasió. Continuem amb la Unió Bàsquet Sabadell (1990-2009) que personalment per mi ha estat el millor que ha tingut el bàsquet de Sabadell, amb 19 anys de molt bon bàsquet (el que mes a durat de moment ), on els afeccionats gaudien i omplien el Pavelló de Sol i Padris però que també va acabar com tots sabem. Aquesta Unió ja va néixer amb la finalitat d’aglutinar tots els Clubs de la nostra ciutat. L’any 2002 es funda la Associació de Clubs de Bàsquet també amb la mateixa finalitat: agrupar tots els Club de bàsquet de la ciutat. Tampoc va tenir èxit pel que fa a la unió de clubs, però sí que va ser un èxit total l’organització dels esdeveniments amb motiu del 75é aniversari del bàsquet a Sabadell el 2003 i a més es pot dir que el projecte Sabadell Bàsquet, va sorgir d’aquesta Associació l’any 2008  amb els equips a Preferent Cadet i Júnior.Va agafar el relleu de la Unió Bàsquet a la Lliga EBA el Sant Nicolau, (2009- ), lamentant que l’any passat es va desaprofitar l’ascens a la LEB que s’havia aconseguit a la pista. Una gran oportunitatperduda. I fa dos anys neix un altre equip sènior, Sabadell Bàsquet ( 2011- ) que al igual que Sant Nicolau competeix a la Lliga EBA, d’aquí el derbi que es va jugar la setmana passada.

Que fem dos equips de Sabadell competint a la mateixa categoria ? Perquè no es dona un cop de puny sobre la taula per part de tots els Clubs d’una punyetera vegada (perdonin l’expressió) i es posen d’acord i fem entre tots Sabadell la millor ciutat de basquetbol de Catalunya, que això és possible senyors. Directius, jugadors, coordinadors ….els tenim, a què esperem per portar-ho a terme? Crec que ara és el moment si ens deixem d’egoismes tots els que ens estimem el bàsquet.

Q. Domènech

Altres articles històrics de Quim Domènech:

Posted in Categorías inferiores, Competiciones masculinas, Eventos, Liga EBA M, PersonajesComentarios desactivados

La ACB cumple 30 años pero ¿Y antes qué? La I Liga Nacional con dos equipos vallesanos


 

El 3 de marzo de 1.982 siete clubes de baloncesto de toda la geografía española fundaron, firmando un acta fundacional de cuarenta artículos, la Asociación de Clubes de Baloncesto (ACB), una organización profesional que en el plazo de un par de temporadas se hizo cargo de la Liga Nacional de Baloncesto regida por la Federación Española. Treinta años más tarde, es decir, hoy, la ACB se ha convertido en una de las ligas más potentes del continente llegando a ser aclamada como la segunda mejor competición del mundo por detrás de la NBA. Pero ¿Cuáles son los orígenes más primigenios de esta competición? La respuesta habría que buscarla en el año 1.957 cuando se fundó la Liga Nacional, auténtico embrión de la ACB que contó, además, con la presencia de dos equipos de nuestra comarca, el Orillo Verde de Sabadell y el Aismalibar de Montcada. Para conocer los entresijos de esta fundación nuestro cronista del baloncesto sabadellense, Quim Domènech, ha tenido a bien ilustrarnos con su estilo para trasladarnos a otros tiempos.

Los desplazamientos para jugar a Madrid se realizaban en avión. En la imagen la plantilla del Orillo Verde con su presidente Carol en el centro

Se están celebrando los 30 años de la Liga ACB de baloncesto, pero cabe decir, haciendo un repaso a la historia de nuestro deporte, que estos treinta años no hubieran sido posibles sin la persona del Sr. Raimundo Saporta, que en el año 1957 al frente de un grupo de personas como los presidentes de las federaciones Castellana y Catalana, Sr. José Alonso Montalbán y Sr. Ismael Almena, acompañados de los presidentes de los clubes Joventut de Badalona, Sr. Antonio Viñallonga, del Aismalibar de Montcada, Joaquín Sans y José Mª. Carol, presidente del Orillo Verde de Sabadell, personas que fueron las que apostaron para el inicio de la I Liga Nacional de Baloncesto apoyando la iniciativa del Sr. Raimundo Saporta principal artífice en la iniciativa de esta primera liga. Los primeros equipos que la iniciaron fueron el Real Madrid, FC. Barcelona, Joventut de Badalona, Estudiantes, Aismalibar y Orillo Verde. En ésta I Liga para economizar los gastos los equipos viajaban por parejas para poder ahorrar en los desplazamientos, así los equipos jugaban dos partidos en el fin de semana, uno el sábado y otro el domingo. Las parejas formadas eran Joventut – FC. Barcelona que se enfrentaban a Real Madrid y Estudiantes el sábado y el domingo, mientras que la otra pareja de equipos la formaban los dos conjuntos vallesanos, el Aismalibar y el Orillo Verde. Todos los partidos se jugaban en la misma pista cuando eran en Madrid, en el Frontón Fiesta Alegre y en Barcelona en el Palacio de Deportes de Montjuich. Todo ello fue posible gracias a las aficiones que renunciaron a ver sus partidos en casa teniendo que desplazarse a las capitales en beneficio de esta Liga ya que así resultaba más económica.

El Sr. Raimundo Saporta se hizo cargo de todos los gastos que comportaba el funcionamiento de ésta I Liga como los desplazamientos, arbitrajes y estancias en los hoteles además de pagar, en el caso de Barcelona, el alquiler del Palacio de Deportes de Montjuich y cediendo personalmente en el caso de Madrid el Frontón Fiesta Alegre. A cambio de ello Saporta se quedaba con todos los taquillajes de los partidos, aunque en caso de haber beneficios se repartían entre las federaciones y los equipos según clasificación.

Así pues, la I Liga Nacional de Baloncesto se inició el 31 de marzo de 1957 alzándose como vencedor el Real Madrid entrenado por el legendario técnico Ignacio Pinedo que se había retirado como jugador ese mismo año. En segundo lugar quedó el FC. Barcelona y en tercer lugar el equipo sabadellense del Orillo Verde. Esta iniciativa en forma de Liga Nacional fue un éxito total que sorprendió a la propia “empresa” tanto en lo deportivo como en lo económico ya que hubo beneficios: unas 40.055,65 pesetas que se repartieron entre las dos federaciones y los seis equipos como se ha mencionado anteriormente. Como dato curioso cabe destacar que al equipo sabadellense del Orillo Verde le correspondieron 5.447,05 pesetas (32,74€) como tercer clasificado de aquella primera edición, algo bastante irrisorio si lo comparamos con las cifras que se manejan en la actualidad.

En la siguiente temporada se jugaron los encuentros cada equipo en su pista y se amplió la presencia de conjuntos participantes que fueron 10 en lugar de los seis de la temporada anterior. De este modo, en 1.957, se inició la I Liga Nacional que en 1.983 pasó su testimonio a la ACB hasta la actualidad. 30 años se cumplen de esta última competición y 55 desde que se inició la competición a nivel nacional. 50 años se cumplen, además, de la desaparición del Orillo Verde sabadellense, un aniversario que bien merecerá un recuerdo en breve.

Leed otro artículo histórico impagable de Quim Domènech  en “De Estop a ‘La Bomba’ Navarro: El año que un equipo sabadellense estuvo a punto de conquistar la Copa del Rey”

Q. Domènech

Posted in Eventos, PersonajesComentarios desactivados

Liga EBA: Sabadell Sant Nicolau se lleva un derbi histórico y Valentine Montcada acaba el año con vida


 

Emocionante jornada en la que el Valentine Montcada volvió a demostrar su capacidad de superación y venció en el segundo encuentro a las órdenes de Mateo Rubio a un guerrero Sedis. En el histórico derbi sabadellense, por otro lado, Sabadell Sant Nicolau demostró sus tablas e impuso su experiencia en la recta final al Sabadell Bàsquet en un partido rodeado de un ambiente excelente de baloncesto como hacía muchos años que no se veía en la ciudad.

SABADELL BÀSQUET 59 – SABADELL SANT NICOLAU 65

Parciales: 12-13, 17-16, 13-14, 17-22

La impresionante hinchada del Sant Nicolau fue uno de los elementos a destacar

Impresionante e histórico ambiente de baloncesto en Sabadell para presenciar el primer derbi local en tan alta categoría en una jornada en la que no faltó ninguno de los ingredientes que deben acompañar  a este tipo de partidos: emoción, intensidad y una cálida acogida de la afición. De hecho, mucho tiempo hacía que el pabellón de Sol i Padrís no presentaba un aspecto como el del domingo en relación a un partido de baloncesto. El Sant Nicolau presentó un nutrido grupo de aficionados con pancartas y bufandas que permitieron al equipo grana sentirse como si jugaran en casa y minimizar el gran volumen de aficionados que había arrastrado al pabellón el Sabadell Bàsquet.

Con todos estos factores el partido dio inicio con los típicos síntomas de un partido de gran trascendencia para ambos equipos, con numerosos balones perdidos, imprecisiones, y un baloncesto algo errático pero no exento de gran intensidad. Piñero e Ibaka fueron dos de los protagonistas de ambos equipos en este primer periodo dominando la pintura ante el escaso acierto exterior que presentaron ambos equipos y que se reflejó en el marcador (12-13), aunque en estos diez primeros minutos el baloncesto sabadellense estuvo de enhorabuena ya que un buen número de jóvenes jugadores locales (Roca, Gamarra, Cabanach, Devesa, Andrés, Bonfill…) saltaron a la cancha evidenciando el buen estado de salud del basquet de Sabadell. En el segundo periodo la dinámica de desaciertos se mantuvo con los locales que se empecinaron en seguir probando desde la larga distancia aunque sin suerte, hecho que aprovechó el Sabadell Sant Nicolau para abrir una pequeña diferencia (12-18) que no se comenzó a reducir hasta el minuto 4 del cuarto, cuando los verdinegros convirtieron su primer punto desde el tiro libre y, gracias a la actividad en el rebote ofensivo de Cabanach, consiguieron reducir las diferencias y minimizar las ventajas que habían obtenido los granas, poniendo un 17-19 en el marcador que precedería a un espectacular intercambio de canastas justo antes de llegar al descanso, con triples de Llull (17-22), Sobrepera (24-25) y Devesa (27-27), aunque en esta recta final de la primera parte las acciones de Cesc Cabeza fueron determinantes para que su equipo llegara con buenas sensaciones al descanso (29-29).

Los integrantes del Orillo Verde de 1961 fueron homenajeados al descanso

En el descanso, se aprovechó para homenajear, como ya estaba anunciado, a exjugadores del legendario Orillo Verde, un equipo sabadellense que desapareció en 1961 tras haber conseguido el subcampeonato de liga tras el Real Madrid hace ya 50 años. Las directivas del CN Sabadell, CE Escola Pia, CE Sant Nicolau e ilustres miembros de la Federació Catalana y del Ayuntamiento de Sabadell entregaron medallas y placas commemorativas a jugadores míticos del básquet de la ciudad como fueron Prat, Lapiedra, Soro, o el último técnico de este gran equipo, Joaquim Broto. Tras este emotivo paréntesis, el espectáculo volvió a reanudarse en forma de veinte intensos minutos.

Tras el paso por vestuarios el encuentro volvió a bajar a nivel de anotación y Xavi García tuvo parte de responsabilidad en ello ya que sus defensas alternativas (1-3-1, individual y mixta sobre López) comenzaron a cortocircuitar el ataque de un Sant Nicolau que vio como Sabadell Bàsquet parecía controlar el ritmo de juego de la mano de Portella que convirtió dos triples que permitieron a los verdinegros escaparse en el marcador (37-31), aunque os colegiales no cedieron a las embestidas locales y consiguieron, no sólo sobreponerse a los malos minutos, si no ponerse por delante en el marcador gracias a un espectacular 2+1 de Igor Ibaka que dejó el partido en un puño a falta de diez minutos por disputarse (42-43). En el último periodo el Sant Nicolau salió disparado a por la victoria y con un demoledor parcial de 0-9 comenzó a decantar la victoria de su lado con canastas de Cabeza y Costa que pusieron 44-52 en el marcador, aunque Sabadell Bàsquet no cedió y se mantuvo a la zaga de los visitantes desde los tiros libres debido a su falta de ideas para resolver en el ataque posicional. Con 50-52 se sucedieron tres espectaculares minutos de intercambios de canasta que se iniciaron con un gran mate de Ibaka a pase de López respondido por triple de Portella (53-54), canastas de Cabeza y Espuña (55-56) y, a falta de algo más de un minuto, el desenlace del partido. Marc Torres, muy desacertado hasta el momento, se erigió como figura clave en la recta final con una gran asistencia a Cabeza que ponía el 55-58, un triple que comenzaba a decantar la victoria del lado del Sant Nicolau (57-61), y dos tiros libres que acabaron siendo la puntilla (57-63) que determinaría el vencedor de tan igualado choque.

Igor Ibaka fue una de las piezas clave de la victoria del Sabadell Sant Nicolau

Tras el partido la afición del Sant Nicolau saltó a cancha y pudo celebrar y compartir el triunfo con los jugadores del primer equipo que vivieron estos instantes como una fiesta.

En el apartado individual el mejor jugador del partido fue Cesc Cabeza, demoledor con su juego con y sin balón y liderando al Sabadell Sant Nicolau en la cancha. El ala-pívot finalizó con 16 puntos y 11 rebotes para 26 de valoración. Gran partido también el que disputó Igor Ibaka que, ante la lesión de su compañero Kody, pudo disfrutar de mucha confianza en pista que le  fue devuelta con creces a Aleix Durán (12 puntos y 6 rebotes). Por el Sabadell Bàsquet Marc Sobrepera se mostró como el mejor de los verdinegros con 13 puntos y 7 rebotes haciendo mucho daño desde la penetración exterior. Espuña, con 11 y 8, y Portella, con 11 puntos (3 triples), fueron los mejores del equipo de Xavi García.

Con este inmejorable colofón ambos equipos despiden el año con distinto bagaje. Sabadell Sant Nicolau se posiciona en la tercera posición de la tabla con un balance de 8-5, sólo quedando por detrás de Santfeliuenc y Mollet. Sabadell Bàsquet, por su lado, se queda con un 6-7 que le obligará a ser más resolutivo como local de cara a la segunda vuelta.

Ver estadística

VER GALERÍA DE FOTOS DEL PARTIDO Y DEL HOMENAJE AL ORILLO VERDE EN FACEBOOK CLICANDO AQUÍ

VALENTINE MONTCADA 76 – SEDIS LA SEU 73

Parciales: 23-21, 21-14, 18-27, 14-11

Ventura acabó con 14 puntos decisivos (foto: Basquetmaniàtic)

La era Mateo Rubio sigue siendo sinónimo de victoria en Montcada y, por segunda semana consecutiva, el Valentine sigue con su particular renacimiento cerrando el año de la mejor manera posible. Para ello, los rojiblancos hubieron de doblegar a uno de los equipos más en forma de la competición como es el Sedis, que llegó a la localidad vallesana con una racha de tres victorias consecutivas ante tres de los mejores equipos de la competición como son el Girona, Santfeliuenc y Collblanc. El primer cuarto, pero, fue para el Montcada, que pese a no realizar un excelso trabajo en defensa sí que consiguió un buen nivel de fluidez en ataque gracias al acierto por fuera de Camí y a la calidad de Sotomayor cerca del aro mientras que los visitantes se encomendaban, como de costumbre, al tirador Albert Ros que ya en el primer cuarto comenzó a a hacer de las suyas. Con 23-21 el Valentine Montcada comenzó a labrar su triunfo desde la defensa y, secando a Ros y evitando canastas fáciles, comenzó a adueñarse del ritmo del partido gracias a la sobria dirección de Ventura y a los buenos minutos de Olmedo que cuajó su mejor encuentro con la camiseta montcadense gracias a su excelente trabajo en defensa y acierto en ataque que contribuyeron a llegar al descanso con un esperanzador 44-35.

Tras el paso por vestuarios, pero, la dinámica del choque cambió absolutamente con un Montcada que perdió su efectividad en defensa y un Sedis que volvió a jugar con mucha soltura en ataque de la mano de Ros, que parecía indefendible en el perímetro, y Casals que se erigió como una fortaleza bajo el aro con canastas, rebotes y asistencias que hicieron saltar las alarmas en el Miquel Poblet. En apenas diez minutos los pirenaicos convertieron 27 puntos y sólo el buen acierto del Montcada en ataque privó que la victoria comenzara a decantarse del lado visitante. En el último periodo Mateo Rubio subrayó la importancia de la parcela defensiva para llevarse el encuentro, sus hombres creyeron en él, lo llevaron a la práctica y consiguieron llevarse el partido pese al gran sufrimiento. Para ello el Montcada hubo de jugar contra sus propios nervios y superar el obstáculo que supuso hasta el último periodo el punto de tiro libre, desde el que se dejaron escapar muchos puntos a lo largo del encuentro, pero que a la hora de la verdad fue clave para certificar el triunfo en un último periodo en el que imperó un ritmo de juego bajo, con abundantes contactos y precipitaciones que acabaron sonriendo al equipo local.

En la parcela individual Sotomayor y Ventura fueron los más valorados del Valentine Montcada (21) gracias a sus respectivos 14 puntos. El pívot capturó además 5 rebotes y recibió 5 faltas mientras que el base capturó 8 rechaces y repartió 5 asistencias decisivas. El máximo anotador local fue Joan Camí con 17 puntos (4 triples) y Olmedo cuajó un completo encuentro con 12 puntos y 8 rebotes. Por parte del Sedis Rafa Casals acabó con 14 puntos y 10 rebotes mientras que Albert Ros finalizó con 31 puntos (6 triples) y 8 rebotes para 33 de valoración.

Con esta victoria el Valentine Montcada finaliza el 2.011 con un favorable balance de 7-6 que le permitirá encarar la segunda mitad de la temporada con buenas espectativas y con tiempo para que Mateo Rubio pueda introducir su filosofía de juego en el equipo durante estas vacaciones de Navidad.

Ver estadística

Q. Gómez

Posted in Competiciones masculinas, Liga EBA MComentarios desactivados

Lliga EBA: El derbi sabadellenc, una cita amb la història


 

Cesc Cabeza, actualment al Sabadell Sant Nicolau, esmaixant quan jugava a la desapareguda UB Sabadell (foto: Basquetmaniàtic)

Any 1961: l’Orillo Verde, el legendari equip de bàsquet sabadellenc que es va proclamar sotscampió de lliga per darrera de l’inabastable Real Madrid desapareix per motius econòmics després de moltes temporades a la primera línia de foc del millor bàsquet estatal.

Any 1988, el Caixa Sabadell que tot just havia acabat d’aconseguir l’ascens a 1a ‘B’ (l’actual LEB Or) desapareix després de que l’entitat financera retirés el seu suport econòmic al C.N. Sabadell, quedant-se la ciutat a les portes d’accedir al bàsquet professional.

Any 2008, la Unió Bàsquet Sabadell, que havia competit a gran nivell a LEB2 arribant a disputar la Copa i que va acabar descendint a Leb Bronze una temporada més tard acaba renunciant a disputar una nova temporada a la tercera categoria del bàsquet nacional per problemes econòmics i decideix continuar amb el seu projecte a lliga EBA. Un any més tard, al juliol del 2.009, l’entitat arlequinada desapareix definitivament.

Si tirem la vista enrrere veurem que les tentatives d’assolir el màxim nivell esportiu, pel que fa al bàsquet, a la ciutat de Sabadell, al llarg de la seva història han estat molt complicades i, en la major part de casos, han acabat en un rotund fracàs. Avui, però, ens trobem a les acaballes del 2.011 i estem a punt d’assistir a un moment clau dins la història del bàsquet sabadellenc que poc té a veure amb les fites esmentades anteriorment. I és que la voluntat de certs grups de persones, de molts col·laboradors, aficionats i jugadors de bàsquet han possibilitat que a la ciutat, per primera vegada a una categoria tan elevada com és la lliga EBA, puguem viure un derbi local com el que veurem al pavelló de Sol i Padrís i que enfrontarà al Sabadell Bàsquet i al Sabadell Sant Nicolau, dos equips amb històries i trajectòries diferenciades però que en una mateixa jornada retran homenatge al bàsquet de la ciutat amb el partit que els enfrontarà i amb els actes que s’hi han preparat al seu voltant.

El legendari Orillo Verde de Sabadell serà homenatjat al descans del derbi

El Sabadell Sant Nicolau compleix la seva tercera temporada a Lliga EBA i, de manera progressiva, s’ha guanyat el fet de ser un dels equips més respectats de la categoria degut a la seva favorable progressió com a equip i com a club que està duent a terme. El Sabadell Bàsquet, però, és un projecte que ha acabat convertint-se en un equip debutant aquest curs a EBA després del treball conjunt de l’Escola Pia i del CN Sabadell a les categories de base que compleix aquest any la seva quarta temporada d’existència. Els granes arriben a la cita amb un balanç de 7-5 i venen de caure davant el Stadium Casablanca, mentre que els verdinegres tenen una victòria menys (6-6) però estan en un gran moment de forma després d’encadenar 3 triomfs consecutius. El que està segur és que, tot i les diferències entre ambdós projectes, el que es veurà diumenge serà un partit d’alt nivell i una festa pel bàsquet de la ciutat que, amb moments com aquest, es guanyarà per la seva causa un bon grapat d’aficionats.

I és que, més allà del derbi en el que es decidirà de quin cantó cau la victòria, la jornada matinal de bàsquet a Sol i Padrís estarà farcida de bons moments. A les 9.30 es celebrarà el partit júnior preferent Sabadell Bàsquet – Joventut de Badalona, que pertany a la darrera jornada de la primera fase de la lliga preferent amb la presència al bàndol verdinegre d’alguna de les futures estrelles del nostre bàsquet. Una vegada acabat aquest partit, a les 12.15, s’iniciarà el duel de Lliga EBA i, al descans, l’emoció no finalitzarà ja que s’entregaran medalles i plaques commemoratives a 20 jugadors que van formar part en el passat del desaparegut Orillo Verde aprofitant que es compleixen 50 anys de la seva desaparició.

En definitiva, una jornada per recordar que,tan si sou sabadellencs com si no, no us heu de perdre. Nosaltres hi serem!

Q. Gómez

Posted in Competiciones masculinas, Liga EBA MComentarios desactivados


Inscripcions obertes!

Basketvalles presenta

SEGUEIX-NOS A FACEBOOK

SEGUEIX-NOS A TWITTER

Anuncia’t a BasketValles

  • Anuncia't a BasketValles

BASKETVALLES a YouTube

  • Accedeix al nostre canal de vídeos

Seccions destacades

  • Vols recordar el millor 3x3 d'aquest Nadal?
  • Cine baloncestístico de primera
  • Basketball & Rock and Roll!

El millor bàsquet de formació de l’estat

Archivos